Fa temps que els pericos estem en una espiral depresiva des d’on veiem que el club se’ns esmunyeix de les mans, que s’escapa al nostre control.
Control entès com el dret a la queixa, aquell que et dóna peu a girar-te cap a la llotja i carregar contra el president.
No és res nou, ja portem molts anys així. Ja fa molt de temps que solament som clients i aquesta realitat fa allunyar-nos de forma exponencial del nostre RCDE.
He rellegit un magnífic al·legat del Sergio Aguilar, El Club de la Lucha, per a veure si trobava alguna espurna d’inspiració poètica. En el seu moment recordo que al llegir-lo em va colpir.
Em va fer ressonar a dintre meu com un espartà més disposat a lluitar i a transmetre els colors blanc i blaus a la següent generació.
Avui al llegir-lo de nou, m’ha produït una mena de desesperança, de manca de connexió.
Deu ser la desafecció cada vegada més gran que sentó vers l’ Espanyol. Per cert, desafecció, paraula tan i tan manida no fa gaire per tots els bàndols polítics que acostumen a estimar nos tant.
Des d’aquest humil escrit i sense venir al fil del mateix us dono les gràcies polítics: aneu a cagar colla de mamons.
Però no voldria plasmar els meus pensaments des d’una mirada únicament negativa.
És ben cert com diu el Sergio que hem de venir plorats de casa i que no hem de tenir por a perdre res, ja que ja ho hem perdut tot. I que no agradem a ningú, al més pur estil Millwall.
Per això llenço una pregunta a l’aire. També estaríem disposats a perdre el ser clients d’un equip cada vegada més asèptic, dintre d’una competició clientelar on fins i tot finals de diferents títols és juguen a l’estranger?
Estaríem disposats a veure i seguir els nostres colors per lligues totalment amateurs amb l’esperança de recuperar la nostra essència? Sí, aquella essència que els pericos no ens posem d’acord a definir ja que cadascú té la seva pròpia i sovint són antagòniques. Però és
la nostra.
Segurament és una pregunta llançada a l’aire amb moltes trampes i poc seriosa. De fet des de SD Espanyol ja fa uns anys que s’ha posat en pràctica amb altre esports i potser la resposta no està sent la que esperaven els seus promotors.
Però és que per mi ja no és El Club de la Lucha, és El Club de Chen, i cada vegada em fa més mandra ser el seu espartà.
Sort de les prèvies!!