27 de maig de 2022, Sala Razzmatazz.
«Me he despertado casi a las diez…»
No, la veritat és que éren les sis del matí i no recordava ni tan sols que avui hi havia el concert de Los Planetas al Razz. Dia assolellat de primavera, el termòmetre en ascens a la Barcelona turística que exhala bafarades de vapor càlid, fums de tubs d’escapament i olors de pixum fermentat de guiris sense samarreta que envaeixen la ciutat pam a pam.
Per la tarda rebem un tuit: «Me he jodío la mano, la tengo al 50% por ciento». Comencem bé. Eric Jiménez, baterista, anuncia una possible(?) cancelació del concert. Tampoc havia pensat gaire, ja que la presentació del desè disc «Las canciones del agua» (2022) no em feia gaire gràcia. Seguint l’estela de ZTA (2017) però, al meu parer, descafeïnat per la pandèmia i sumant singles trets al 20-21 treurien un nou disc per complir i fer gira primavera-estiu post-covid. Doncs molt bé.
No tenia gaires esperances en el concert. Ara bé, la tarda es presentava amb un bon inici. La prèvia dels IndiesPericos comença a les 19h de la tarda. Vam tenir el gran honor de comptar amb la presència de Moisés Hurtado i compartir unes cerveses prèvies al concert que, d’altra banda, vam parlar de tot menys de música.
Entrem a la sala Razzmataz 10 minuts abans de l’inici sense cues. La sala està a tres quarts i només entrar ens perdem de vista i cada un per la seva banda. No sembla que hagi hagut un pandèmia. Ningú amb mascareta en una sala que anava omplint-se amb comptagotes. Ningú? Sí, n’hi havia 2 persones amb mascareta. La setmana anterior, dos indiespericos van assistir al concert de Suede al mateix lloc i van caure amb el virus poc després. No volia jo jugàrme-la (ni tampoc la meva dona) i érem els dos únics emmascarats de tot el Razz.
Puntuals, a les 21h, s’apaguen les llums, crits del públic en una sala ja decentment plena, apareixen a l’escenari i entren amb Segundo Premio. La sorpresa és majúscula, doncs m’esperava sincerament una presentació del nou àlbum. Bocabadats, veiem com el show continua amb Pesadilla en el parque de atracciones y Devuélveme la pasta.
La gent entregada als temes guitarreros i més moguts, mentre que en les petites baixades (Hierro y níquel, Seguiriya de los 107 faunos o Amanecer) el públic corejava tranquil mentre ens donava un descans de temarrales que van omplir el set list. Em va fer pensar en cert youtuber (Jaime Altozano) que afirmava que la música de guitarres estava de capa caiguda i per desaparèixer. Ale pos. A fer la mà.
El concert continua, la cervesa flueix. Santos que yo te pinte,noise a flor de pell amb un final èpic de gent corejant la tornada. Després de dos temes del nou àlbum (El negacionista y El rey de España), seguides: Reunión en la cumbre, Prueba esto y Un buen día. Estàvem flipant. Florent saltava, Jota parlava al públic. Eric (lesionat?) no va escatimar en taladrar en els seus 8 compassos de rigor en el famós «…4 millones de rayas». No semblava pas que estigués lesionat, no. Florent no va deixar en tot el concert la seva Fender Jazzmaster + Vox AC30que porta tocant els últims anys, mentre que Jota alternava Telecaster amb la Gibson 335 negra. Banin, al fondo, teclats i guitarres, arreglista excel·lent.
La cosa s’escalfava per moments. Respirant el nostre propi alè amb la mascareta posada, cantant a vivíssima veu i a ple pulmó, entren a escena dos dels companys indies, Ricard i Isaac, i ens fonem a càntics entre més cervesa (adulterada, fijo).
Una recta final amb David y Claudia, Espíritu olímpico, Alegrías del incendio y De Viaje ens deixen planxadíssims. I ells a l’escenari gaudint com gorrinos. Primer encore: Baixada de ritme després del apocalíptic final de set amb Señora de las alturas i una molt llarga i introspectiva Toxicosmos (gràcies, Kieran Stephen, l’oblidat). Es retiren una altra vegada però tornen a aparèxer amb un segon encore per deixar la sala Razzmataz pels aires: Ya no me asomo a la reja. Un final de concert impressionant. Embriagats (també pel concert), enfilem la sortida i per fi podem treure’ns les mascaretes.
Tot i pensar en un inici que el concert seria pesat i pobre, la nostra sorpresa va arribar de la mà de la banda. En forma, tremendament en forma, amb una força que no havia vist en cap concert abans (potser només en el 75èaniversari de l’Apolo), i amb un setlist plagat de temarracos pel públic, per cantar, per gaudir. Saben que s’apropa el seu final, saben que no duraran gaire més (no m’invento res, són paraules del mateix J) i estan donant-ho tot a l’escenari. Aquells que no vàreu venir us vau perdre un concert dels bons, d’els d’antes.
Post Scriptum:
Lo bo: L’energia de la banda i un setlist dissenyat pel públic. https://www.setlist.fm/setlist/los-planetas/2022/razzmatazz-barcelona-spain-2bb4a852.html
Lo dolent: La sala Razzmataz té una acústica horrible, infame. Des de la nostra posició (al costat de la taula :O) no s’apreciava gens la caixa de Eric, els teclats estàven súper per sobre i les guitarres de Florent molt difuminades. No cal parlar sobre la veu, que mai s’escolta.
Post Post Scriptum:
Qui no va venir… us ho vau perdre, bandarres. Nosaltres tampoc donàvem un duro i mira! Veniu a la propera (no trigaran), trobada de prèvia concert i musicaza.
Salut!