Sento nostàlgia de l’ Espanyol que em va enamorar als 90 cap endavant. O no n’ hi havia Twitter però els gols els ficaven davanters que endollaven gols com , alhora, podien ser els dolents d’ una peli dolenta ( valgui la redundància) de Jean Claude Van Damme com Raducioiou, Urzaiz , Esnaider o Milosevic.
Identitat , certa ( no cal passar-nos) ambició i sense estridències.
Ara el club es troba en un punt on és tot al contrari. No tenim identitat ja que no sabem ni qui som ni què volem ser.
La nostra ambició es dilueix fent fixatges de suplents d’ equips teòricament inferiors i sense la màgia de fitxatges random com Galliamin .I on la nostra estrella monta a cavall mentres el club ens tracta com a clients i ens deixa estomacar- nos en xarxes per decidir qui és millor o pitjor perico.
Jo demano fitxar perfils que li puguin donar una clatellada a Van Damme i no ‘extras’ que intentin no carregar- se cap escena i passar de puntetes per la peli amb la única ambició de menjar-se l’ entrepà del catering.
Que per empassar-nos merda de la bona ja estem nosaltres els Pericos.