Autobiografia de Johnny Marr
En el món del rock and roll i la música popular son moltes les biografies de bandes i artistes que s’han publicat.
Últimament he estat llegint (o rellegint) diversos llibres d’aquesta índole, com ara la biografia de Stuart Murdoch, els Heroin diaries de Nikki Sixx, la biogafia de Robert Smith, de Ian Kilmister, R.E.M. i diversos llibres de temàtica beatle (molt recomanable “El peluquero de los Beatles” de Leslie Cavendish).
A més, per casa ronden d’altres que tinc pendents, com ara la biografia de Brett Anderson. En aquesta ocasió, però, vull parlar de l’últim que m’ha caigut a les mans: la biografia de Johnny Marr, publicada a UK al 2016 de titol Set the boy free .
En aquest llibre, l’autor relata la seva vida des de la més tendra infància als afores de Manchester, a Ardwick Green.
La seva afició a la música prové dels seus pares, uns joves treballadors irlandesos que van migrar a la ciutat industrial.
Els seus pares sempre tenien música a casa, clàssics àlbums de rock and roll dels anys 50 i 60 i casa seva era sempre una festa de familiars, amics i música. Aleshores va saber que ell també volia tocar la guitarra.
Va aprendre a cantar i a tocar l’harmònica entre el whisky i el fum de la sala d’estar.
En aquesta autobiografia de Johnny Marr també ens explica la seva altra gran passió: el futbol. Va militar a les categories inferiors del Manchester City i hagués tingut un bon futur (o no) si no hagués estat perquè li va donar més importància a la música.
No obstant això, Marr ens relata que aleshores no es perdia ni un sol partit a Maine Road i fins i tot anava a desplaçaments fora de Manchester.
Dedica un capítol sencer a explicar anècdotes futbolístiques mesclades amb música. Allò que els anglesos saben fer molt bé.
Introduït a la música amb el rock and roll i coetani al glam que encapçalaven T.Rex i David Bowie, l’autor ens explica la seva passió per les guitarres i el seu somni de crear la seva pròpia banda i fer les seves composicions.
Havent flirtejat amb altres músics mancunians, va estar a punt de fer una banda amb un tal Ian Brown, però que aquell moment va declinar perquè estava muntant una altra banda amb un altre tal John Squire…
Aquest somni es veuria realitat en el moment en que li parlen d’un noi bohemi anomenat Steven Morrisey i es converteix en el seu partner. Ens relatarà la curta però intensa aventura amb The Smiths i els problemes que van tenir amb el management i les companyies de discs.
Després d’abandonar The Smiths, Johnny Marr es va aventurar a tocar amb tot tipus d’artistes que el reclamaven després d’haver estat el guitarrista d’una de les bandes indies més populars del món de la dècada.
Guitarrista amb classe, cuidador de la seva imatge personal amb la seva manera de vestir i pentinar i haver col·locat el seu estil de tocar a nivells top. Perquè mentre els 80 era el regnat de la distorsió i l’overdrive, Johnny Marr era un guitarrista de clean. Mentre el riffs rascats i contrapues eren tendència, el mancunià preferia el jangling.
Dotat d’un estil propi, durant els següents anys i molt cansat de la premsa i del negoci musical, va tocar amb The Pretenders, amb Pet Shop Boys, amb Bernard Sumner, Talking Heads i Modest Mouse, entre d’altres.
En definitiva, vull recomanar aquesta aquesta autobiografia de Johnny Marr perquè l’artista, a més de pertànyer a una de les bandes amb més ressò de la música indie, ens fa un reflex de la societat i l’entorn de Manchester, la seva contínua transformació i el seu lideratge quant a música popular, essent una de les ciutats que han vist néixer un bon grapat de bandes.
A més, fa que llegir-lo sigui un plaer, ja que està escrit de manera molt clara i senzilla amb un fil temporal molt definit, sense esplaiar-se massa en determinats capítols, la qual cosa fa que ràpidament li agafem el gustet i sense adonar-nos ja l’haurem acabat.
Per últim, recomano llegir-lo en la seva llengua original, en anglès, per no perdre’ns cap detall que sempre passa per alt en les traduccions. De totes maneres, qui prefereixi, existeix una traducció del llibre, que s’anomena “Cúando es ahora?”, que no té res a veure amb el títol original, encara que el contingut és el mateix.
Per aquells que us agrada la música i el futbol, i més concretament a nosaltres que som indies, indiespericos espero que gaudiu de la lectura.