Recordo que quan era més jovenet tenia el costum, com tanta gent de la meva època, de mantenir contacte epistolar regular amb les meves amistats del poble. Allò era cosa a part, escrivies allò que volies compartir amb la gent amb qui passaves aquells estius d’alegria i “desenfreno”, i que després enyoraries durant tot l’any a la ciutat. I ho feies amb cura, delicadesa, i, tot i fer servir més filtres que en les actuals comunicacions marcades per la immediatesa, et permeties encara algunes llicencies.
I així ho feia jo cada vegada que agafava el sobre i escrivia l’adreça del destinatari de la carta, quan en comptes d’escriure Cáceres, escrivia Kázeres, en una bravíssima demostració de la meva identitat radical de postal. Aleshores venia quan el meu pare, en pau descansi, un dia em trolejava tot dient: – A estas alturas y todavía no sabes escribir bien Cáceres!? Un troleig fruit del carinyo, òbviament, però que era també fruit d’una reflexió real, el fet de pensar que jo no sabia escriure bé la paraula Cáceres.
I per què m’ha vingut al record aquesta anècdota “pollaviejil”? Doncs perquè porto hores amb les crispetes a la mà veient com el bo de l’Oriol Vidal, un dels periodistes pericos de referència i persona que destil·la respecte entre totes les capes de l’espanyolisme (cosa extremadament meritòria – knowers will know) ha sigut objecte d’un seguit d’atacs descontrolats per part del món tuitero del Betis. La cosa ha començat amb una piulada de l’Oriol fent referència als càntics de “Písalo” per part d’algun sector de l’afició del Betis, en clara referència a l’exsevillista Aleix Vidal, actual jugador perico sense cap vinculació familiar amb l’Oriol (crec).
El senyor Vidal ha aguantat estoicament tot un seguit de retrets i improperis als quals ha respost amb la classe de qui se sap més serè i més savi, tirant d’educació, esperit didàctic i molta, molta paciència. Desenes de tuits amb els mateixos fils argumentals, qui si “els de l’Espanyol van cantar Borja Muérete”, que si “els de l’Espanyol van cantar contra la Shakira”, que si “els de l’Espanyol van proferir càntics racistes contra l’Iñaki Williams”… Tot això al bo de l’ Oriol Vidal Premi Cachopo a l´elegancia, que mai se n’ha cansat d’aixecar la veu contra aquells indesitjables que així s’ho han merescut a can perico. Ell els anomena, per cert, “els nostres cafres”.
Però de totes les recriminacions, la més graciosa de totes ha sigut aquella en la què se li diu que “cantava”, és a dir, la tercera persona singular del pretèrit imperfet, no s’escriu amb V si no amb B. Desenes de persones han tingut la pensada de pensar (redunda que algo queda) que era una bona idea criticar una falta d’ortografia en castellà en comptes de pensar que aquella persona, sent català, guanyant-se la vida com a periodista en català, i el més important, piulant regularment en català, li hauria donat per escriure aquella piulada en català.
I aquí, el bo de l’Oriol, que de recursos en té per regalar i vendre, va decidir respondre un per un, amb to pedagògic i tarannà tolerant, que no es tractava d’una falta d’ortografia sinó d’una paraula escrita en català. En altres paraules, va renunciar a la possibilitat de ventar un zasca col·lectiu en direcció Sevilla del tamany d’un Shoruyken. I aquí, senyores i senyors, els que teníem les crispetes a mà vam perdre una estona de morbo i riure, però vam aconseguir a canvi la lliçó que a molts i a moltes ens fa tanta falta. Una lliçó de formes però també de fons, ja que no només es fomenta un ambient més sa a les xarxes sinó que a molts dels afectats potser la resposta de l’Oriol els ha afectat fins i tot més que un potencial Shoryuken. I tot amb la delicadesa de qui no perd les formes ni l’educació.
I aquí és on jo, personalment, vaig recordar l’anècdota a la que feia referència a l’inici, rememorant el dia en què vaig assolir un grau de maduresa més elevat que el del meu progenitor. En el meu cas, però, no vaig alliçonar al pare amb els motius pels quals escrivia malament una paraula, sinó que vaig agrair el consell, sense més. El meu pare seria més feliç que essent corregit per mi, i jo, estranyament, vaig trobar molta més pau amb aquesta actitud. Salvant totes les distàncies, Imagino que l’Oriol, escollint pedagogia per sobre de confrontació, ha degut sentir quelcom semblant.
Amb tot plegat, la reflexió que ens toca fer és que cal reivindicar la defensa dels arguments a través de l’educació en tots els casos on siguis, i ho sàpigues, superior al teu interlocutor. Estaràs aplicant una estratègia més subtil, però igual de letal. Oriol Vidal, mestre i referent, podria aspirar, o fins i tot patrocinar, el Premi Cachopo a l’elegància. Des d’aquí ho proposo.
Abans de tot, però, paga la quota dels Alternatius RCDE. Són 20 lereles, Oriol.