Ponferrada, quines coses em venen a la memòria: Una eliminatòria de la UE Sant Andreu i el Camino de Santiago.
Ara n’afegeixo un més. Un punt final a una temporada que sempre podrem dir que no hem «viscut» perquè nosaltres vivim allò que vivim en directe; se’ns fa estrany això de la tele i la ràdio.
Vaja, ja m’enteneu oi? Ull viu, que això no ens ha de servir per negar la major. M’explico:
Campions, sí. Cal celebrar-ho? Fem-ho! Ara que, cal pensar i incorporar a l’imaginari col·lectiu, que qualsevol mostra d’autocomplaença ens portarà de camí a on hem estat aquesta temporada.
Des del Bierzo amb amor.
Deixem de dir frases de l’estil «L’Espanyol no pot baixar a segona» o «L’Alcorcón s’està jugant la vida, eh». Què no ho fèiem nosaltres?
No fem d’aquella entitat que ens té el cor robat un mite per sobre del bé i del mal. Som de l’Espanyol i l’Espanyol no és perfecte. Defensem això per incorporar autocritica. Si tornem a construir el any vinent sobre aquest mite tenim més possibilitats de tornar a caure.
El nostre lloc està a primera, però ho hem de demostrar cada partit, el nostre nom no ens salvarà de ningú (no tenim la sort que tenen altres, vaja!)
Per cert? Què hi ha més alternatiu que guanyar una lliga perdent o celebrar un ascens empatant? Fem del riure una anècdota, com sempre.
Atentament seu,